GR 83

UNA MICA D’HISTORIA

Olot-Coll de Passaserres-Vall del Bac-Coll Salomó-Beget. Distància recorreguda: 25,250 km. Desnivell positiu: 750 m.

: Beget- Coll de Golofreu-Coll de Malrem -La Menera -Coll de la Guilla -Prats de Molló. Distància recorreguda: 19,500 km.

Aquestes dues etapes ens duran per un dels recorreguts de la “retirada”, des d’Olot fins arribar a Prats de Molló. Els més de 5.000 republicans que ho van fer pel Coll de Malrem es varen ajuntar al Coll de la Guilla amb molts altres que havien travessat la frontera pel Coll d’Ares, i des d’aquí ja va ser una corrua trista i dolorosa d’homes, dones i criatures que davallaren fins arribar a Prats de Molló cap un destí incert.

De la Garrotxa al Vallespir, caminarem per terres aspres, vessants rocoses de l’Alta Garrotxa on el Comanegra i el Bassegoda, com a sentinelles amatents ens permetran travessar la línia arbitrària que marca el pas cap a França, una frontera capriciosa i imaginària que va esdevenir com a conseqüència del Tractat dels Pirineus i que va partir en dos un mateix paisatge i una història comuna.

El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 9 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i Lluís XIV de França i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Els francesos van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos, mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums del territori van cedir a França el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya a canvi de conservar els territoris de Flandes, que més tard perderen igualment. Val a dir que Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats i els ho va amagar oficialment fins a les Corts de Barcelona de 1702, tot i que va ser públic i notori des de 1660.

Després de la breu referència històrica del tot essencial per entendre l’absurda línia que conforma la frontera política, paga la pena fer una referència a l’elegant, culta i senyorial ciutat d’Olot, capital de la comarca i que al llarg del temps ha estat musa d’escriptors, poetes i pintors que han descrit amb la seva ploma o els seus pinzells els paisatges, la història i els costums dels seus habitants. A la segona meitat del segle XIX, Marià Vayreda, escriptor i pintor, i el seu germà Joaquim, també pintor, van retratar magistralment la vida i la societat olotina i l’escultor olotí, Josep Clarà, es va iniciar en l’art de l’escultura a l’Escola d’Olot. Avui dia Olot compta amb una Escola d’Art que imparteix estudis artístics des del Batxillerat artístic fins als estudis de Grau Superior. La ciutat banyada pel riu Fluvià es troba a la plana, al bell mig de la zona volcànica, i és el nucli central de l’activitat industrial i comercial de la comarca. Destaca especialment per la seva bellesa, l’arquitectura modernista i els passeigs arbrats que li donen un caràcter propi i captiven tot aquell que la visita.

Tot partint de l’alberg Torre Malagrida travessem la ciutat fins que arribem a la Vall de Bianya i a la carretera, i a l’altra banda agafem una pista que s’enlaira poc a poc per la vessant sud de les estivacions de l’Alta Garrotxa. La ciutat i la plana s’acomiaden de nosaltres i es van desdibuixant a mesura que anem guanyant alçada, fins que ja desapareix per sempre un cop arribem al coll de Passaserres. Per entre boscos de pins i alzines davallem per una pista fins arribar a la recòndita Vall de Bac, pas natural que comunica l’Alta Garrotxa amb les altes Valls del Ter, que fou força utilitzada durant segles i que ara resta desconeguda, malgrat la seva riquesa monumental romànica.

A l’Hostal de la Vall de Bac, un dels més importants de la Garrotxa on es canviaven les cavalleries de la ruta que enllaçava Olot i Besalú amb Camprodon, ens parem per reposar i refrescar-nos amb l’aigua de la font. De fet, tot i el temps transcorregut queda palès que encara és lloc de parada obligada pels qui arriben a aquesta cruïlla de camins i senders. Aquí coincideixen el GR1 i el GR83. Aquests paratges van ser molt utilitzats també per bandolers i trabucaires, i en ells es va inspirar Marià Vayreda per escriure la seva famosa novel·la La Punyalada ambientada en la societat rural de finals del segle XIX.

Deixem aquest indret travessant la riera per un pont i ens endinsem cap a l’Estret del Bosc del Quer per un corriol que corre paral·lel riera avall. Ben aviat el camí comença a pujar i és força pedregós tot fent honor a la definició de la Garrotxa, per quan es refereix a terra aspre i de mala petja. A la nostra dreta queda el Montmajor, més enllà el Montpetit i ja més lluny podem endevinar la punta del Bassegoda. L’engorjat pel qual anem avançant és espectacular; les parets rocoses s’alcen dretes i amb forta alçada sense cap intent de voler suavitzar -ni que sigui per un moment- tot el conjunt que impressiona per la

seva duresa i tan sols al fons de la vall la línia serpentejant de la riera d’Oix mostra una mica de tendresa. Ens queda clar que no és un lloc fàcil per viure-hi i ara entenem perquè l’hàbitat natural de la població de

la comarca ha estat sempre la plana. Tot i així, en el nostre trajecte encara trobem algunes masies que resisteixen el pas del temps i han aconseguit adaptar-se al medi, però s’evidencia que la major part ha optat per altres llocs on la vida sigui més amable.

Fem camí fins a Beget, que es troba en una fondalada i en ple cor del Prepirineu. Abans d’arribar-hi travessem el riu pel vell pont romànic del Bolassell i en poca estona ja hi som. Encara que geogràficament ens trobem a la Garrotxa, aquesta petita localitat pertany a la comarca del Ripollès ja que des de 1969 és una pedania de Camprodon.

Beget està declarat conjunt històric-monumental i està molt ben conservat; totes les cases són de pedra i s’apinyen escalonades sobre el riu. L’església de Sant Cristòfol és romànica amb arcs llombards a l’absis. A l’interior, a més de diversos retaules barrocs i un de gòtic, el que més atrau la mirada dels visitants és la talla romànica policromada del Crist en Majestat. La imatge, d’origen bizantí, fa dos metres d’alçada i és molt venerada pels habitants de les contrades. Com molts altres pobles de muntanya que han estat capaços de preservar la seva arquitectura, Beget, compagina la seva activitat agrícola i ramadera amb el turisme interior que omple els caps de setmana els restaurants que s’han obert al poble per gaudir d’un indret que resulta ser molt més agradable quan es tracta de fer una visita cultural i turística que quan es tracta de sobreviure-hi tot l’any.

Quan reprenem de nou el camí per fer l’etapa vuitena, sortim de Beget cap a l’espadat del Grau, per un corriol que surt del mateix poble. El camí va guanyant alçada suaument i és molt agradable, ja que transcorre en la seva major part entre boscos fins que s’arriba al coll de Golofreu, on hi ha un petit oratori. Allà deixem a una banda la pista que porta fins al Comanegra i nosaltres ens dirigim cap a la masia Boca Bartella, que es deixa a un costat. Ascendit per uns prats d’alta muntanya arribem al coll de Malrem, on un molló de pedra assenyala el pas fronterer amb França. Un filat per impedir el pas de les vaques es pot considerar que fa de barrera entre els dos països; això sí, una barrera tan feble com va ser l’actitud dels qui van permetre que un país quedés esquinçat per la meitat.

En aquest punt, no podem deixar de tenir un record i un pensament per als qui van travessar aquest pas a finals del mes de gener del 1939, en unes condiciones físiques prou dolentes, i en un moment de l’any on el fred, la neu i el mal temps encara ho van complicar molt més. El veure’ns allà mateix, en aquell mateix indret, una esgarrifança va recórrer la pell de tots els qui hi érem. Tan sols un breu parlament i en acabar, un silenci respectuós.

Comencem a baixar per la vessant meridional de la Baga de la Sadella i ho fem per un corriol que va seguint al costat del Torrent del Coll de Malrem, una bona estona. En el paisatge es nota el canvi de vegetació, que s’ha tornat molt més frondosa i exuberant. Com que la primavera ha estat generosa en pluges, travessem rierols on l’aigua davalla capriciosa i ens regala un paisatge molt fresc que ens fa el camí molt més entretingut i agradable. El primer nucli habitat que trobem és la petita localitat de La Menera (Lamanère) que va ser via de comunicació durant segles entre les planes del Rosselló i el Vallespir amb la Garrotxa i el Ripollès. Conserva una petita capella romànica. A finals del segle XIV s’hi va fundar un hospital per tenir cura dels peregrins que anaven a Santiago de Compostela. Nosaltres també ens hi aturem una estona per refer-nos una mica de la caminada abans de començar a pujar de nou en direcció al Coll de la Guilla.

Sortim del poble travessant el pont sobre el riu i seguim el corriol “Tour de Vallespir” que ens haurà de dur fins a Prats de Molló. Aquest camí és potser el més bonic de tots els que hem anat seguint des que vam sortir de Mataró. Discorre entre castanyers i roures, guanya alçada molt suaument i sense adonarnos fem el desnivell que ens separa de La Menera fins al Santuari de Nostra Senyora del Coral. D’aquest Santuari cal mencionar que l’any 1880 va ser el lloc on es va ballar la primera sardana llarga de la Catalunya Nord.

En el camí trobem la Font del Pastoret i un oratori que data del segle XVI. Després de deixar a una banda el camí que ens porta cap el Santuari, continuem per una pista que va a trobar el Coll de la Guilla. En arribar-hi, experimentem la sensació que acabem d’obrir un gran finestral davant nostre i contemplem la serralada pirinenca on s’endevina el destí final del nostre camí, el cim del Canigó. Ens trobem en un punt de la carretera que des de Coll d’Ares ens portaria cap a Prats de Molló, però nosaltres agafem el camí que està senyalitzat com “Camí de la Retirada”. A estones pista forestal molt desdibuixada fent llaçades i a estones corriol en forta baixada; entre boscos de faigs i roures, anem

trepitjant catifes de fulles ocres i marrons mentre acabem de fer els darrers kilòmetres que ens separen de Prats de Molló.